Conèixer Montjuïc (de Barcelona)

He tingut coneixement d’unes activitats que, d’aquí a fi d’any, es duran a termes, totes centrades en la muntanya de Montjuïc.

Les organitza una entitat per a mí desconeguda, però de la que espero saber-ne alguna cosa aviat. És el Centre d’Estudis de Montjuïc.

Que existeixi el dit centre d’estudis és en si mateix una bona notícia.

Fa aproximadament un any vaig assistir a una conferència donada per un biòleg en relació a la fauna de la muntanya (a cop d’ull sembla que només hi hagi quatre coloms i unes quantes gavines, oi?), que va resultar força interessant, però no era pas organitzada per aquesta entitat.

Per a qui tingui interès en Montjuïc poso tot seguit la fotografia del programa que em van donar.

[@more@]



Comentaris tancats a Conèixer Montjuïc (de Barcelona)

Afortunat.

De l’excursió de la setmana passada n’he tret una tendinitis al peu esquerra.

Mala sort. Tant bonica que va ser!

Ara sembla que amb els antiinflamatoris que m’han donat la cosa s’està solucionant.

En qualsevol cas, tal vegada això vulgui dir que una caminada de quatre hores i mitja ja “no fa” per al xiruquero-kumbaià, i que val més que em limiti a les sortides de veterans que fem, que solen durar unes tres hores.

El caçador d’ànecs a l’aiguamoll, quan el gos ha acaçat els ànecs per fer-los envolar, dispara a discreció i, ara en cau un, ara un altre. No els ha triat, si més no ho ha fet molt ràpidament.

Un company xiruquero, el més gran, només ens acompanya fins a la sortida en les excursions de veterans. Ja va arribar al límit (em sembla que en un post un dia en vaig parlar). Fa uns mesos un altre company xiruquero va haver de renunciar també per la deformació d’un os del peu que en caminar una estona li fa veure les estrelles. I no fa gaire, un tercer ha tingut problemes al maluc i l’hauran d’operar pel que, al menys per un temps, està a la drassana, al dic sec.

Sembla que jo encara podré anar a les sortides de veterans. Fins i tot tal vegada això no es repeteixi i en pugui fer alguna de més llarga.

Mireu si en sóc d’afortunat!

[@more@]



3s comentaris

“A cada bugada es perd un llençol.”

Aquesta dita tant nostra m’ha vingut al cap en rellegir, no fa gaires dies, unes pàgines del meu bloc de motxilla que vaig escriure el 1963.

Hi tinc descrita la excursió de dos dies que vam fer pel Bages. Per cert que ara no recordo quina feliç circumstància s’hi va donar, doncs dos dies seguits de festa no era habitual. Segurament alguna festa religiosa de les avui desaparegudes devia enllaçar amb un diumenge. D’aquesta qüestió no en dic res en el bloc, cosa gens estranya atès que allò que m’interessava era anotar el detall de la ruta, els qui hi anàvem, etc..

Érem tres, portàvem una tenda i ens repartíem el material. Eren tendes pesades, sense terra, els pals d’alumini aleshores eren desconeguts. Dels tres de cada tenda, un portava la roba, l’altre els pals i el tercer la bossa de les piquetes.

Cap a les sis de la tarda decidim que farem nit a una clariana del bosc. Un es queda amb tot el fato i els altres dos ens adrecem a la masia que no és gaire lluny.

Hi anem per a demanar-los permís per a acampar a les seves terres.

Un home ens rep amb correcció, però un pel eixut, això encara ho recordo bé, i li expliquem que voldríem acampar a prop de la font i que som tres. “D’on sou?, perquè jo no us tinc vistos.” Parlem una mica. Arriba la que sembla ser la seva mare.

L’home ens diu que d’acord. Amb dues condicions, “que ho deixeu tot ben net i que sigui només aquesta nit”.

Quan ja ens entornavem la mare diu: “Nois, cap a quarts de vuit que ja haureu sopat, veniu a prendre vi bo amb galetes”.

La mare, el fill, la jove, un fill de la parella de la nostra edat , un mosso i nosaltres al voltant de la taula. Va ser una conversa deliciosa. I el vi bo va ser bo de veritat.

Ara, ja fa uns anys, és prohibit acampar fora dels terrenys d’acampada establerts o dels càmpings. Segurament ha calgut fer-ho així perquè l’accés als espais oberts es va anar fent molt nombrós a mida que la gent comprava el cotxe particular i bé s’havia de regular per evitar els excessos que s’anaven produint.

Certament, encara es pot plantar una tenda per a passar la nit a mig camí del Noufonts, per exemple. Però ja no a un bosc de Navarcles, també per exemple.

Es va haver de fer bugada. Però hi vam perdre, definitivament, un llençol com el que he explicat.

[@more@]



1 comentari

L’Ermita

El corriol baixa del petit collet i s’endinsa entre dues vessants arbrades. La vegetació és ufanosa, de mitja alçada, i està assedegada.

S’ha refet d’un incendi de deu fer prou anys i apunta una recuperació esperançadora.

El corriol serpenteja en la baixada i recorda, pel pedregar, els corriols del Garraf.

Quan som a tocar del torrent que obre les dues vessants, arribem a una clariana acollidora del bosc.

Tenim de cara l’ermita, arraulida, silenciosa.

No cal que ho diguem: és aquí que farem deu minutets de repòs.

El blavet de la mitja finestra que resta ens parla d’habitatge: la que devia ser la casa de l’ermità, a tocar de la capella, està enrunada i la vegetació cobreix de verd el misteri del passat.

Asseguts en una pedra del davant llegim al damunt de la porta una data que ens retrotrau al segle XVIII. A la porta un cartell d’una societat d’amics de la contrada demana que respectem l’ermita. Amb el poble a quatre quilòmetres i una urbanització a dos, jo penso que el cartell no hi està de més.

Quants i quants racons a prop de llocs poblats no hem vist malmesos!

Però resulta que la porta de la ermita està ajustada, però no hi ha cap tanca. Una sorpresa. I un risc.

L’empenyem amb cura i la llum de mig matí omple la petita ermita. Ens quedem al portal mirant-la. Em trec el barret.

Damunt l’altar un senzill sancrist. Tot l’altar voltat de flors fresques. Més amunt, presidint-ho tot, una imatge de la marededéu a qui està dedicada l’ermita.

A banda i banda, les parets, amb el guix encrostissat i al terra flors ja seques, son plenes d’exvots: una nina ens mira de la paret esquerra. La fotografia d’aquell soldat i una mantellina allà a la paret de la dreta. Un braç de cera. I tants i tants exvots més.

No hi ha bancs, només un petit espai on restar d’empeus i acostar-se a l’altar. I a les parets, on tantes històries, fets, angúnies i esperances passats pel sedàs de la fe fonda i senzilla de la gent, queden reflectides.

En marxar ajusto la porta amb molta cura, per deixar-la talment com estava, com si fos tancada, mentre pel front passa aquella petita oració, sense litúrgia ni norma, que en determinats llocs brolla espontàniament.

El mateix corriolet que baixava puja ara per l’altra banda. D’un tros enllà em giro per veure l’ermita que novament ha quedat sola a la clariana del bosc.

[@more@]

Comentaris tancats a L’Ermita

Refiant-me dels senyals.

L’altre dia en Joan, que és un amic xiruquero i jo vam anar a Sant Bartomeu de Cabanyes. No hi haviem estat mai tot i que sí que haviem trescat pels voltants. És sota de Céllecs.
Preparar la sortida és la primera part de la excursió, i jo hi disfruto especialment. Com serà allò que veig en línies, noms, corbes de nivell damunt el paper? Què en diuen ells llibres, si n’hi ha, d’aquells paratges? Què m’explica la toponímia del lloc?
Com que m’agraden els llibres que parlen d’excursions, vaig agafar-ne un que un dia em van obsequiar. I el plànol de l’Alpina de Sant Mateu, com no podia ser altrament.
El llibre és una d’aquestes edicions que surten a la llum per la il·lusió, l’esforç i l’entossudiment de lurs autors i que, a voltes, aconsegueixen el suport d’alguna entitat, pública o privada, que en el cas d’aquest llibre no consta.
És una edició prou reeixida, amb uns dibuixos notables i algunes fotografies de llocs per on passen els itineraris. L’obra és del senyor Enric Serra i Corominas i es diu "D’Òrrius Estant". L’Aixernador Edicions, Argentona 1996.
L’excursió havia de ser més llarga, però tot i que la descripció de l’itinerari triat que fa el llibre és prou precisa, la vam errar. I no per culpa nostra.
Resulta que la descripció de l’itinerari indica que s’ha de seguir un tros del sender GR 92, el mediterrani, per a apropar-se a Sant Bartomeu, venint d’Òrrius.

Doncs no, senyors. El GR va ser variat posteriorment i, si bé és va marcar el tros nou, no es van anul·lar els senyals del tros vell, alguns senyals del qual estàn desapareguts o tapats per la vegetació. Està clar que això ho vam descobrir després, en arribar a Sant Bartomeu, però ja haviem esmerçat més temps del previst i vam haver de retallar l’itinerari. No hi fa res. Si Déu vol un altre dia hi tornarem i el farem sencer.
Però, senyors mantenidors del sender de GR 92 en aquest tram, la feina no ha estat ben feta. Oi que faran el favor de rectificar i tapar els senyals del tros anul·lat?
Malgrat tot, un matí d’agost molt agradable per a caminar i unes contrades molt belles.

[@more@]

Comentaris tancats a Refiant-me dels senyals.

Per Santa Creu

Ahir al matí vaig anar a donar un volt per Santa Creu d’Olorda.

És un lloc on sempre m’agrada anar. Hi he vist moltes transformacions amb el pas dels anys, però per a mí Santa Creu és un lloc especial.

Tenia ganes d’estirar una mica les cames i em vaig arribar fins a la creu. El corriol que hi puja travessant l’alzinar té un gran encant. Sempre l’ha tingut. Les alzines no son grosses i uns pins escadussers hi posen el contrapunt de tant en tant.

L’aigua ha fet una mica de reguerot al corriol, cosa que em va estranyar una mica, doncs no sabia que hi hagués plogut no fa gaire. Devia ser un xàfec puntual.

Vaig fer una fotografia de la creu. La creu nova, perque aquesta la hi van posar quan van treure la que hi havia. Resulta que la pedrera en explotació avançava i qualsevol barrinada l’hagués pogut aterrar. De manera que van retirar la qui hi havia i uns metres més enrera hi van posar la nova, la que hi ha ara.

És la tercera que he vist. No és exactament així. Al seu lloc n’he vistes dues, l’actual i l’anterior. Però abans d’aquesta darrera n’hi havia una altra, de pedra, que cap a l’agost del 1936 van derribar. Un dia, anant amb el meu pare em va ensenyar dos trossos de creu estimbats, amagats per la vegetació.

Allà dalt, mentre contemplava el paisatge vaig pensar que si Mossèn Cinto en comptes de ser de la Plana de Vic hagués estat de per aquí, potser en comptes d’inspirar-se en Bellmunt a l’hora d’escriure "L’Emigrant", potser s’hagués inspirat en Santa Creu.

També em preguntava, si jo he vist dues creus senceres i les restes de l’altra, quantes creus hi deu haver hagut en el decurs de la història?

De fa uns anys també hi ha una torre de vegilància d’incendis, que ha fet variar la fesomia del cim. Com passa també al Puigmadrona. En determinats llocs pregons la imatge del cim compta actualment amb aquests nous símbols, per altra banda tant necessaris.

[@more@]

2s comentaris

Mapes

Aquest matí, en tornar de veure el mar, m’he posat a "ordenar" els mapes de l’editorial Alpina que tinc en un prestatget especial.

Això de "ordenar" ha estat una excusa. El que em venia de gust era tornar-me’ls a mirar. Una mica la pols si que els hi dec haver tret, tot i que la pols no té temps de posar-s’hi.

No els tinc tots, tant se val, només aquells que vam fer servir un dia o altre per a preparar i seguir les excursions.

Dic vam, en plural, perquè en tinc dos grupets, un, els que jo anava comprant de mica en mica i l’altre els que havia comprat el meu pare i que em vaig quedar jo quan va faltar.

Ell també era excursionista. Més ben dit, jo, com ell, també soc excursionista.

A tall d’ex-libris, ell solia firmar al cantó superior esquerra de la portada. Això em permet diferenciar quins eren els seus dels meus, doncs de vellets i usats ho estan tots. Ep!, menys un, que feia molt de temps que trobava a faltar i que no sé què en vaig arribar a fer. El de l’Ordal. Fa un parell d’anys que vaig comprar-ne un exemplar al mercat de Sant Antoni, però és una edició de 1990, que recull una sèrie de transformacions que el dels anys seixantes no registrava encara.

La majoria dels mapes tenen sécs en el plegat i això és perquè jo tenia el costum de plegar el mapa pel sector que interessava aquell dia i posar-m’el a la butxaca de darrera dels pantalons, a fi de tenir-lo a mà i consultar-lo, cosa que fèiem sovint per a saber si anàvem bé.

El meu pare també ho feia, però amb més cura, i els posava dins d’una bosseta de plàstic.

No sé si em creureu, però us asseguro que, si els ensumo, fan aquella mateixa olor de motxilla-vella-tacada-per-la-carmanyola-mal-tancada.

Una olor que m’encanta.

[@more@]

Comentaris tancats a Mapes

Fer Pirineu

Aquest estiu toca quedar-se a casa. Les circumstàncies manen.

Si els xiruquero-kumbaias som grans, els nostres pares encara més. Els que ens queden, és clar.

Això em porta el record de molts mesos d’agost que, per raó ben diferent, em tocava quedar-me a treballar mentre els companys se n’anàven a "fer Pirineu", com aleshores dèiem.

A diferència d’ara, en que en un cap de setmana qualsevol pots anar a la Vall de Cardós, per exemple, aquelles valls del Pirineu eren quelcom inabastable com no fos per les vacances. Parlo de la gent que anàvem a sou, que érem i som la majoria.

No teniem pas cotxe, les comunicacions éren molt lentes. Els de la meva quinta recordaràn sense dubte, a tants llocs de muntanya, el famós camió de la llet que et permetia d’arribar a poblets molt poc comunicats o incomunicats com no fos pel dit camió de la llet, que anava als llogarrets a buscar la llet als pobles i masies.

Es donava la circumstància que els meus companys tots treballàven en indústries, a la fàbrica, com dèiem o en un taller. És a dir, a llocs on a l’agost es tancava, normalment tres setmanes i després un mes.

En canvi jo no, treballava en un lloc "de serveis", que tot l’any era i és obert, de manera que les vacances eren per torns, com també passa ara, i on els de menys antiguetat i/o categoria, triàvem els últims.

És clar, em tocàven tots els mesos que vulgueu menys juliol i agost.

De manera que a finals d’agost escoltava embadalit les anècdotes dels meus companys i i com sonàven de màgics els noms d’aquells llocs que jo tenia perfectament estudiats sobre el mapa de l’Alpina. Després vindria una presentació de diapositives comentades a la seu del centre excursionista, per acabar de fer-me caure la bava.

Els millors anys de joventut no vaig poder fer Pirineu. Què hi farem, les coses son con som. Després vaig poder fer-ne algún tast, tant se val. Però les millors coses son les que es poden fer en el seu moment, quan toquen.

De manera que els que aneu aquest mes a fer Pirineu, passeu-vos-ho bé, disfruteu-ho abastament i, sobretot, sigueu prudents encara que veieu que n’hi ha que van a l’Aneto, per exemple, amb una sabata i una espardenya.

I encara que a alguns us pugui semblar consell de "vell plasta", tingueu present que la muntanya sempre serà allà i vosaltres no, de manera que heu de fer com els bons generals, que saben retirar-se a temps, quan les condicions son adverses. Si és el cas, un altre dia serà.

I sobretot, o arribem tots o no arriba ningú. Abans que res som companys, després muntanyencs.

Que tingueu bones vacances!

(Ah! I com que ara us podeu connectar a tot arreu, feu-me cinc cèntims de la vostra sortida amb un comentari en aquest post. Jo me la estudiaré al mapa de l’Alpina). Com aleshores.

[@more@]

2s comentaris

Turonets

No m’estranya gens que determinats agents empresarials estiguin tant contents amb els gestors de l’ajuntament de Barcelona. Governen els que s’autoproclamen "d’esquerres" i fan polítiques de les que, els que no es proclamen com ells, no en farien massa escarafalls.

A Montjuïc, per exemple, estan tirant endavant un gegantí hotel a Miramar. Conserven, sembla ser, la façana de l’hotel que es va construir a l’època de l’exposició de 1929, però quadrupliquen o quintupliquen el volum construït. Només cal que us ho mireu des de qualsevol cantó del port per a veure el que ara se’n diu "impacte visual". Les conseqüències per als vianants i passejadors per aquella zona, ja tindrem temps de contrastarles. Una companyia de capital estranger n’és la propietària del que serà un dels hotels més luxosos de la ciutat. Reservar, a la pràctica, Miramar per a aquest hotel, ha comportat, a més, la construcció d’un túnel que no feia cap falta.

Una altra. Al costat de l’Estadi Lluís Companys, mirant-lo d’enfront, a l’esquerra, ja estan construint el que serà el museu olímpic de Barcelona. Una extensíssima àrea a omplir-se de ciment, a major glòria de la fantasmada olímpico-turística.

El camí de les Bateries, ha estat recentment asfaltat. Sense cap necessitat. Etc.

Ara me n’assabento que, pel que fa a Collserola, el primer de març d’enguany la Generalitat, que està governada per les mateixes "esquerres" que l’ajuntament, va aprovar una modificació del pla general metropolità que permetrà la ampliació del parc d’atraccions del Tibidabo, el que farà que es passi dels quatre-cents mil visitants, als vuit-cents mil (un mòdic increment del 100%), havent de tallar bosc per tal d’ampliar les instal·lacions i l’aparcament.

Mentrestant, els autoproclamats "esquerrans", van venen les seves polítiques "sostenibles", tal com diuen.

De l’immens valor d’aquest turons mediterranis qui en parla? Per altra banda, al cap i a la fi estem parlant de turonets de tres o quatre-cents metres, on no hi te possibilitat cap "gesta" muntanyenca, oi?

[@more@]

Comentaris tancats a Turonets

Papanatisme lingüístic

Diverses activitats de muntanya nascudes al voltant del mon excursionista estan esdevenint cada vegada més llunyanes del mon cultural que les va veure néixer.

I molt especialment de la llengua que les va veure néixer i desenvolupar-se.

Sense cap mena de pudor s’està donant carta de naturalesa a una colla d’anglicismes –la majoria- que, temps a venir, i potser no gaire llunyà, enterraran els mots i les expressions catalanes per donar nom a les coses i les activitats.

Per posar un exemple, vaig estar no fa gaire en una festa popular on hi havia instal·lat un rocòdrom. Aquesta paraula no figura al diccionari mestre, el Fabra, però si que hi és al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, de l’editorial Enciclopèdia Catalana. La entrada diu això: "(de roca i drom, per analogia amb velòdrom) En escalada, estructura artificial que simula la paret rocosa d’una muntanya, en què hi ha unes preses fixes i vies amb dificultats tècniques diverses."

Doncs bé, no tant sols em van corregir dient-me que allò era un "boulder", si no que a més m’ho haig de trobar, no una vegada, si no moltes, als butlletins de la FEEC.

Sóc un xiruquero-kumbaià i per tant tinc els cabells blancs, els que em queden. Cullonades de vells? Com vulgueu. En qualsevol cas, cullonades de vells que s’estimen la nostra llengua i la nostra cultura.

I la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya hauria de ser més bel·ligerant en aquest sentit.

[@more@]

2s comentaris