A Montgrony

Dissabte passat una bona colla vam anar al santuari de Montgrony. Érem gent jove, de mitjana edat i grans.

Va ser una jornada molt ben organitzada, en el sentit que vam anar tots junts I junts ens vam trobar a taula a l’hora de dinar.  Així, hi va haver un grup que va portar un pessebre al Costa Pubilla, un altre grup que va fer uns llargs de corda per les parets d’aprop del santuari i un altre grup que va fer la pujada des de Gombrèn i després va donar una volta cap el forat de Sant Ou, per a tornar al santuari.

Jo vaig anar amb aquest grup, que era el més nombrós, però em vaig quedar al santuari. No els vaig seguir a la volta que deia, perquè pujant em vaig cansar com un burro. No de cames, que encara estan bé, però el buf ja és insuficient per a segons quins desnivells.

Fora de la mala estona que es passa, tenyida d’una certa tristesa, quan veus que estàs fent allò pel que ja no estàs en condicions, m’ho vaig passar força bé.

Els boscos tardorencs del Ripollès son una meravella i el corriol que puja des de Gombrèn va tota l’estona per bosc serpentejant els lloms del cantó de llevant. En les meves freqüents aturades, em mirava, ara la capelleta de Sant Francesc, ara les masses de pi rojal, ara aquell encatifat de fulles seques reflectint la llum humida; aquella creu de ferro de mig camí, ja rovellada, mig confonent-se amb els arbres que li feien de retaule.

Una mica més amunt, a poc d’arribar al santuari, cap a ponent, les muntanyes que finien en els Rasos de Peguera, l’Ensija i el Pedraforca, aquest, amb unes boires molt blanques a tall de barret.

Dessota el santuari, vaig dir als companys que seguissin, que jo m’aturava a menjar un fruita, i em vaig estar una estoneta veient el “Pedra”, com les boires ara li destapaven la testa, ara li tornaven a tapar, com juganeres, mentre el ritme de respiració tornava a la calma.

Quan les boires el destapaven, l’enforcadura es mostrava blanca com la llet, més que els pollegons on, probablement, la neu s’hi havia instal·lat amb menys generositat. Amb els ulls del record, que no els de la cara, vaig veure el pedregar de la tartera, el Verdet, aquella primera grimpada des del Niu de l’Àliga.

I aquell consell dels veterans quan érem tot joventut I força: “quan calgui retrocediu sense recança, sigueu prudents, la muntanya sempre serà allà, nosaltres, no.” Tenien raó, el “Pedra” segueix sent allà i ells ja no hi son. Seguirà sent allà i nosaltres no hi serem.

Al santuari, a l’entrada de la casa unes plaques a la paret ens recorden els tres capellans que van tenir cura del santuari des de finals del XIX fins al 2004, en que va haver de deixar-ho, després de cinquanta anys de ser-hi, mossèn Marià Castells.

Uns quants el recordàvem molt bé, de quan la carretera per on ara accedeixen els cotxes era un camí de carro.

Vam tenir la sort de gaudir d’un temps magnífic, amb una claredat de paisatge que em feia badar, admirat, talment com si fos la primera vegada.

 

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.