Sant Vicenç del Bosc

Dijous vam començar les sortides de veterans. Ens vam retrobar bona part de la colla a la primera sortida. Amb els altres ja anirem coincidint, doncs sempre es dona la circumstància que un o altre té altres coses a fer.

Això de la retrobada sempre és ben agradós, menys quan hi ha algú que es pensa que és el primer català que ha estat, per exemple, a Praga, o al Canadà, a la Xina, o a qualsevol altre lloc, amb la condició, això sí, que sigui ben lluny d’aquí.

L’itinerari triat va ser a prop, en aquesta serralada tant rica i tan bella, i alhora tant propera a Barcelona, que sempre em fa témer per la seva existència.

El bosc, prenyat ja de tardor, semblava anunciar una bona florida de bolets. Alguns treien ja el cap, però d’espècies no comestibles. Les fulles seques al terra, fusionant el seu siena torrat amb ombra natural de la terra molla. Humitat alta, el sol del matí obrint-se pas, tossut, entre les brancades dels arbres.

Bosc, muntanya. Vida.

Vam agafar l’autobús que de Barcelona va a Sant Cugat passant per l’Arrabassada, i vam baixar a mig camí entre el coll i Sant Cugat. Pel camí de can Gordi vam anar fins al trencall de Sant Vicenç del Bosc, per veure les restes d’aquella ermita mil·lenària que dibuixen el perímetre del que fou aquella ermita i antiga parròquia.

Per corriols-per-definició vam anar a buscar la sortida cap el pi d’en Xandri, on ens vam aturar a contemplar l’aparent recuperació d’aquest magnífic i simbòlic, per als santcugatencs i excursionistes, de “pinus pinea”.

D’allà fins a Sant Cugat, i tren cap a casa.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.