Marxa

Ahir, diumenge, vaig participar a una marxa social d’una entitat de la que en soc soci. És una marxa de les d’estar per casa. Per dues raons, perque com dic és només social, o sia que hi participen exclussivament socis de la entitat, i pel fet d’estar marcada amb més bona fè que no pas encert.

El lloc triat sí que va ser un encert i el dia hi va acompanyar, i força. Vam sortir d’una urbanització que hi ha un tros més amunt d’Arenys de Munt (i valgui el rodolí involuntari), vam anar fins la Creu de Canet i després, refent una part del camí d’anada, vam anar baixant cap a Arenys de Munt.

Val a dir que el bosc és molt i molt bonic, sobretot entre la sortida i la Creu de Canet, amb alzinar, suredes no explotades actualment –pel que sembla- amb alguns exemplars realment notables, castanyers a les zones més ombrívoles i humides i aquest pi mediterrani de verd indefinible i arrodonit de capçada que em dona la impressió de cercar les línies ondulades i suaus del rovelló, que tant bé s’hi troba naixent i creixent als seus peus.

Cada vegada em sembla descobrir-ho de nou.

Certament, les marxes son la pitjor manera de fer una excursió: pendent del plànol, de no errar el camí i de no vessar-la massa en els temps de recorregut previstos, massa coses passen per alt.

Tant se val, les marxes, tot i que sovint s’aprofiten per a donar a conèixer als forans una determinada contrada, son fetes amb una altra finalitat, com és obtenir o practicar uns coneixement cartogràfics, d’orientació, de regularitat en el caminar, etc.. Els aspectes competitius, que son els que menys m’interessen, son tota una altra questió que ens portaria a un munt d’anècdotes més o menys divertides, però que, alhora, també ens ensenyarien la cara menys agradosa.

Havent dinat, fent el cafè amb els companys, vaig opinar que potser valdria la pena no intentar de marcar-la millor, no tant sols per allò de que tot plegat queda a casa i lo bé que ens ho vam passar comentant els freqüents errors provocats per les deficiències del marcat –a més, està clar, dels errors propis- sino pel fet que vaig observar un bon avenç en els principiants, que ja s’adonàven d’alguns d’aquests errors.

Un nou mètode, potser, d’aprenentatge?

No el patentaria pas. Però tampoc en faria escarafalls, atès el bon humor i tarannà, de tots els intervinents, organització i participants. “Conditio sine quanon” per a qualsevol activitat col·lectiva.

Nota per a consum propi:

La tendinitis de la darrera vegada al taló dret no s’ha reproduït, tot i que el temps efectiu de la caminada, amb les anades i vingudes dels errors, va ser de quatre hores menys deu minuts. No obstant, al primer quart d’hora de camí em vaig notar una fiblada a l’altre taló que em va fer témer el pitjor, però que va anar desapareixent en el decurs de la marxa. Espero que no passi com l’altra vegada que, un dia després de la excursió em va començar a fer mal. A veure.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.