“A cada bugada es perd un llençol.”

Aquesta dita tant nostra m’ha vingut al cap en rellegir, no fa gaires dies, unes pàgines del meu bloc de motxilla que vaig escriure el 1963.

Hi tinc descrita la excursió de dos dies que vam fer pel Bages. Per cert que ara no recordo quina feliç circumstància s’hi va donar, doncs dos dies seguits de festa no era habitual. Segurament alguna festa religiosa de les avui desaparegudes devia enllaçar amb un diumenge. D’aquesta qüestió no en dic res en el bloc, cosa gens estranya atès que allò que m’interessava era anotar el detall de la ruta, els qui hi anàvem, etc..

Érem tres, portàvem una tenda i ens repartíem el material. Eren tendes pesades, sense terra, els pals d’alumini aleshores eren desconeguts. Dels tres de cada tenda, un portava la roba, l’altre els pals i el tercer la bossa de les piquetes.

Cap a les sis de la tarda decidim que farem nit a una clariana del bosc. Un es queda amb tot el fato i els altres dos ens adrecem a la masia que no és gaire lluny.

Hi anem per a demanar-los permís per a acampar a les seves terres.

Un home ens rep amb correcció, però un pel eixut, això encara ho recordo bé, i li expliquem que voldríem acampar a prop de la font i que som tres. “D’on sou?, perquè jo no us tinc vistos.” Parlem una mica. Arriba la que sembla ser la seva mare.

L’home ens diu que d’acord. Amb dues condicions, “que ho deixeu tot ben net i que sigui només aquesta nit”.

Quan ja ens entornavem la mare diu: “Nois, cap a quarts de vuit que ja haureu sopat, veniu a prendre vi bo amb galetes”.

La mare, el fill, la jove, un fill de la parella de la nostra edat , un mosso i nosaltres al voltant de la taula. Va ser una conversa deliciosa. I el vi bo va ser bo de veritat.

Ara, ja fa uns anys, és prohibit acampar fora dels terrenys d’acampada establerts o dels càmpings. Segurament ha calgut fer-ho així perquè l’accés als espais oberts es va anar fent molt nombrós a mida que la gent comprava el cotxe particular i bé s’havia de regular per evitar els excessos que s’anaven produint.

Certament, encara es pot plantar una tenda per a passar la nit a mig camí del Noufonts, per exemple. Però ja no a un bosc de Navarcles, també per exemple.

Es va haver de fer bugada. Però hi vam perdre, definitivament, un llençol com el que he explicat.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: “A cada bugada es perd un llençol.”

  1. lonquin diu:

    Xiruquero, els teus escrits són excepcionals. La perspectiva que et dóna el temps em permeten fer-me una idea d’uns espais i uns moments que ja no he viscut, d’una època que m’agrada imaginar-me com a més “autèntica”.

    Gràcies.

Els comentaris estan tancats.