Excursió

Anava bastant perdut:

Ara amunt, i havia de retrocedir. Ara avall i no, enrera, s'ha de tornar a pujar.

Que si plou, que si neva, que si aquest camí no va enlloc.

Finalment he tornat al començament, he rectificat i he arribat a un nou lloc. Veurem si a partir d'aquí no haig de bufar més del compte. Aquí és on en trobareu, si us preneu la molèstia: http://xiruquero-kumbaia.blogspot.com/

[@more@]



Comentaris tancats a Excursió

A Montgrony

Dissabte passat una bona colla vam anar al santuari de Montgrony. Érem gent jove, de mitjana edat i grans.

Va ser una jornada molt ben organitzada, en el sentit que vam anar tots junts I junts ens vam trobar a taula a l’hora de dinar.  Així, hi va haver un grup que va portar un pessebre al Costa Pubilla, un altre grup que va fer uns llargs de corda per les parets d’aprop del santuari i un altre grup que va fer la pujada des de Gombrèn i després va donar una volta cap el forat de Sant Ou, per a tornar al santuari.

Jo vaig anar amb aquest grup, que era el més nombrós, però em vaig quedar al santuari. No els vaig seguir a la volta que deia, perquè pujant em vaig cansar com un burro. No de cames, que encara estan bé, però el buf ja és insuficient per a segons quins desnivells.

Fora de la mala estona que es passa, tenyida d’una certa tristesa, quan veus que estàs fent allò pel que ja no estàs en condicions, m’ho vaig passar força bé.

Els boscos tardorencs del Ripollès son una meravella i el corriol que puja des de Gombrèn va tota l’estona per bosc serpentejant els lloms del cantó de llevant. En les meves freqüents aturades, em mirava, ara la capelleta de Sant Francesc, ara les masses de pi rojal, ara aquell encatifat de fulles seques reflectint la llum humida; aquella creu de ferro de mig camí, ja rovellada, mig confonent-se amb els arbres que li feien de retaule.

Una mica més amunt, a poc d’arribar al santuari, cap a ponent, les muntanyes que finien en els Rasos de Peguera, l’Ensija i el Pedraforca, aquest, amb unes boires molt blanques a tall de barret.

Dessota el santuari, vaig dir als companys que seguissin, que jo m’aturava a menjar un fruita, i em vaig estar una estoneta veient el “Pedra”, com les boires ara li destapaven la testa, ara li tornaven a tapar, com juganeres, mentre el ritme de respiració tornava a la calma.

Quan les boires el destapaven, l’enforcadura es mostrava blanca com la llet, més que els pollegons on, probablement, la neu s’hi havia instal·lat amb menys generositat. Amb els ulls del record, que no els de la cara, vaig veure el pedregar de la tartera, el Verdet, aquella primera grimpada des del Niu de l’Àliga.

I aquell consell dels veterans quan érem tot joventut I força: “quan calgui retrocediu sense recança, sigueu prudents, la muntanya sempre serà allà, nosaltres, no.” Tenien raó, el “Pedra” segueix sent allà i ells ja no hi son. Seguirà sent allà i nosaltres no hi serem.

Al santuari, a l’entrada de la casa unes plaques a la paret ens recorden els tres capellans que van tenir cura del santuari des de finals del XIX fins al 2004, en que va haver de deixar-ho, després de cinquanta anys de ser-hi, mossèn Marià Castells.

Uns quants el recordàvem molt bé, de quan la carretera per on ara accedeixen els cotxes era un camí de carro.

Vam tenir la sort de gaudir d’un temps magnífic, amb una claredat de paisatge que em feia badar, admirat, talment com si fos la primera vegada.

 

[@more@]



Comentaris tancats a A Montgrony

El Pessebre del C.E.M al Puigmadrona.

Dia de la Inmaculada. En Joan i jo acabem d’esmorzar al bar, al Papiol.
El dia és molt cobert de núvols i les previsions que hem sentit parlen de pluges per a avui.

Tanmateix, en sortir ens veiem obligats a obrir els paraigues. La pluja no és forta i no sabem si més endavant ens farà retrocedir.

Però més aviat minva a mitja pujada cap a l’ermita de la Salut, més que no pas embolicar-se més.

El bosc tardorenc és d’una gran bellesa que la pluja ha enllustrat. Hem agafat el camí d’abaix I ja amb els paraigues plegats els temps és prou agradós, tot i l’humitat.A la Salut no hi ha ningú. La pedra de l’ermita brilla de netedat. L’aigua s’ha endut fins l’últim posim de les parets. Però els núvols no donen treva a la llum, de manera que tot plegat està matitzat d’una certa grisor.Dalt del Puigmadrona, l’objectiu de la nostra sortida: el pessebre del Centre Excursionista de Molins de Rei, la visita al qual procuro no perdre’m cap any.

 

Val a dir que els pessebres del C.E.M. son sempre molt bonics, molt treballats. Dels pessebres que vaig a visitar en aquestes dates, és sense dubte, el més ben fet, el més acurat. Per a mí, el més bonic.

Enguany és un treball dels que només es poden fer amb afecció, habilitat i moltes ganes.

El Naixement és dalt d’una roca, al peu de la qual una tenda parada ha aixoplugat els excursionistes que ara fan un llarg de corda per arribar dalt. Les figuretes, de verdadera miniatura, son molt ben fetes, menudes.

 

Al costat del pessebre, la vista s’esplaia, avui, amb el anar i venir lent, com cansat, dels núvols i del pujar de les boires baixes des de les valls, tant del cantó de l’Ordal i el Garraf com cap a Castellbisbal i Montserrat o cap al cantó de Vallvidrera, que, ara sí, permeten entrellucar petits redols de llum, escadussers, talment com si alguns núvols ens féssin l’ullet.

 

La baixada la fem pel corriol de carena que baixa pel cató de Valldoreix, reprenent la pista que ens portarà novament a La Salut. Tornem al Papiol pel cantó de la serra i les Escletxes.I fins l’any que vé, si Déu vol, que tornarem a visitar un altre pessebre del C.E.M., a qui felicito per la tant bona feina feta.I que visqui per molts anys aquesta tant bella tradició del nostre excursionisme, que son els pessebres a muntanya.[@more@]



Comentaris tancats a El Pessebre del C.E.M al Puigmadrona.

De Vallvidrera a La Floresta

Ahir, una vegada més, va tocar un recorregut per Collserola. Vam anar de Vallvidrera, la de dalt, fins a la Floresta, passant per can Cuyàs i per Can Busquets.Les nostres sortides per Collserola son freqüents, però no ens cansen, atesa la admiració que tenim per aquestta serralada litoral i els avantatges que representa per a una sortida matinal des de Barcelona.El dia era clar i dalt de Vallvidrera, en sortir del funicular, la fresqueta era intensa i contrastava amb la temperatura d’abaix. No va ser fins a mig matí que l’anorac o els jersei van començar a fer nosa.Com sempre fem els veterans, primer vam esmorzar, aquesta vegada la bar de la plaça, gent de tracte amable i que té un magnífic mirador cap a la ciutat.Vam ser catorze i els pocs i poc significatius desnivells del recorregut van permetre els grupets de conversa que tant bon amaniment donen a aquestes sortides.

Una mica més enllà de la meitat del recorregut, com solem fer, ens vam aturar a “fer la poma” o els ganyips, o el que vulgueu.

En arribar a la Floresta, anat cap a buscar el tren, vam passar per aquest tros de carretera, que com es pot  veure té tota una direcció ocupada pels cotxes aparcats. Una imatge si més no curiosa, atès que se suposa que quan es tria viure en un lloc com aquest es fa tot cercant una certa qualitat, oi?No sé si son cotxes de gent que hagi agafat el tren per anar a Barcelona.En qualsevol cas va caldre vegilar força amb els pocs cotxes amb els que ens vam creuar, doncs no hi ha voravia ni pas fora de la carretera, de manera que ens hi jugàvem el físic.[@more@]

Comentaris tancats a De Vallvidrera a La Floresta

Demà i prou.

Demà diumenge, al matí, per complaure a un bon company, tornaré a donar un petit cop de ma en la organització de la Caminada de Montjuïc.Aquesta caminada ja fa anys que es fa i sol haver-hi una bona concurrència. De fet és una passejada que es fa per bona part de la muntanya.
No hi tinc però cap entussiasme, perquè és una mena d’hibrid de caminada popular de les que es fan a tants i tants pobles (i aquestes sí que valen la pena),  i del “belluga’t” aquest, o parauleta semblant que es van inventar els de l’ajuntament de Barcelona.
Un híbrid, a més, que els seus organitzadors van acceptar (subvencions manen?) d’incloure dins el que se n’ha dit “Barnatresc”, o sia un conjunt de passejades que es fan per diferents barris de la ciutat i que organitzen els centres excursionistes. O sia, ells hi posen la organització i l’esforç i l’ajuntament, en la persona de qui li toqui, es posa la medalla de guaita-quantes-coses-que-fem-a-la-ciutat.
Ja li he dit al bon company que aquesta vegada és la darrera. A menys que la caminada canviï, cosa que dubto i deixi de ser una caminada més del Barnatresc-Ajuntament per a passar a ser una caminada del Poble Sec-Montjuïc, el meu barri, que n’hauria de ser el protagonista, per recorregut i per participants. I que es financii per les seves inscripcions, com les caminades populars de veritat, que son una bona manera d’aportar recursos a les respectives entitats organitzadores.
Em fot veure que els participants no tenen res a veure amb l’excursionisme, des dels que surten corrents com si fos una prova atlètica fins els que “fan salut” caminant, tant és si és per Montjuïc com per Sant Andreu o la Guineueta, habillats a la fantasmagòrica manera de les “sudaderas” i demés gipons del “runing”.
Això no té cap gràcia per a mí, ni veig que en pugui tenir per a cap excursionista.
Per això benvulgut company, fins aquí. I no més.

[@more@]

Comentaris tancats a Demà i prou.

In Memoriam

 

A hores d’ara, mentre escric això, s’està celebrant la Trobada en Memòria dels Excursionistes que ja ens van deixar, al santuari de la Mare de Deu de Lurdes de La nou de Berguedà.

D’aquestes trobades ja n’havia parlat en d’altres ocasions en que hi era present, explicant que es tracta d’una diada de germanor en record i homenatge als excursionistes que ens van precedir, i que des de fa molts anys, molts, es celebra pel novembre.

I que la trobada consisteix en un petit recorregut d’aproximació a peu al lloc de la trobada, un acte cívic de recordança i una missa, per després dinar, sigui al restaurant, sigui de motxilla, segons les preferències de cadascú.

Enguany, a desgrat meu,  les circumstàncies han fet que no hi pugui ser.

No físicament, però com se sol dir, sí que hi soc en esperit.

M’han dit que probablement, aquesta sigui la darrera trobada que es fa. Al menys de caire intersocial com sempre ha estat aquesta trobada.

Això no obstant em consta per haver-ho vist en algun butlletí que alguna altra entitat, a nivell social,  ret homenatge també als seus desapareguts.

Vull pensar, si tanmateix aquesta fos la darrera, que algun tipus de record semblant substitueixi la Trobada en Memòria dels Excursionistes.

Els ho devem.

Ja fa anys, en ocasió d’una trobada, vaig redactar un petit escrit a tall d’oració. Potser sigui, per les circumstàncies que acabo de comentar, el millor moment per a oferir-la des d’aquí als que ens van precedir i a tots els excursionistes que tingueu la gentilesa de llegir el Xiruquero-kumbaià. I que Sant Bernat del Menthon, el nostre Patró, hi faci de mitjancer.

 

In Memoriam

 

D’arreu, de tot lloc de la terra aimada,

D’allà on us dugué la rosa dels vents,

Sona sempre la vostra petjada,

De tant que n’esteu de presents.

 

Abans que els que avui us fem homenatge,

Aprenguéssim del vostre mestratge,

En cada passa i en tot moment,

Vosaltres trescareu pel vostres paratges,

Que avui son els nostres, també per un temps.

 

Un dia, a desgrat, per mor que sempre és massa d’hora,

Cedíreu la motxilla i deixàreu el calçat,

Que per a fer aquell viatge no cal la vella amiga

Que penjada a l’esquena us feu sempre costat.

 

Avui, amb l’ànima serena i l’esperança a flor de pell,

Venim aquí amb la motxilla

Per a demanar-li a Ell,

Que us doni per sempre més la Vida.

 

Pares, avis, amics i companys,

Que ja féreu la gran carena de la que no es davalla mai,

Prengueu aquesta oració i l’ofrena,

Dels que encara estem pujant la carena.

 

D’aquells a qui ensenyàreu aquesta barreja

D’amor a la terra i respecte al proïsme,

Que vosaltres mateixos batejàreu

Amb el nom d’Excursionisme.

 

(Octubre de 1998)

  [@more@]

1 comentari

Allà

Avui us tinc al fons de l’ull alzinars estimats, pinedes amigues.

Veig com el ventijol lleuger de la tardor plàcida us passa per entremig de les fulles, dels fils lleugers de les vostres agulles, i sento el contacte amable de les escorsses obertes a tall de ferides.

Veig la olor del tapis de l’herba seca, de fulles i branquillons dels arbusts que us han protegit les arrels a l’estiu. I recordo el sò de la passa damunt la catifa.

Aquesta olor m’amara. Només movent les mans arran de terra, més avall que ho fa el segador, toco l’humida llanega, o el rovelló. El carlet, de nom d’infant entremaliat, juga a cuit i amagar.

I el cel rogenc tinc a l’abast. O d’aquell blau que no sé descriure però que llegeixo des d’aquí, només tancant el ulls.

Torno a passar la mà sense la falç del segador, nua. I me l’omple un pa de molsa humida i fresca. Me l’emporto al pessebre que encara haig de començar.

Bosc. Mon. Vida. Amor. Déu.

Allà.

[@more@]

1 comentari

Novament Pla

He llegit amb molt de gust un post relatiu a l’escriptor Josep Pla, així com les aportacions que s’hi ha anat fent en forma de comentaris.

Amb independència de si s’és o no excursionista, la literatura de Pla interessa a molta gent. Afortunadament. A mí també. Però en la vessant d’entendre l’excursionisme que jo tinc, Pla és, simplement, una fita imprescindible, tant pel que fa al’obra relativa al propi País com la que es refereix als seus viatges.

El que em sobta de molts comentaris, tants anys després de la desparició física de Josep Pla, és la insistència de furgar en la seva personalitat, no tant per a intentar comprende-la com, em sembla a mí, per anatematitzar determinades actituts ideològiques o personals.

La gent és ben lliure de fer-ho.

I jo també soc lliure d’expressar la meva opinió: que està d’acord amb un dels comentaristes quan diu que allò que interessa és l’obra feta i no el taranna personal de l’autor.

Malament quan el criteri sobre una obra en concret o sobre una obra completa d’un escriptor es basi en el tarannà personal de l’autor. Per posar un exemple de la cultura castellana, diré que a mí tant me fa quin era el capteniment personal del senyor Camilo José Cela si ha deixat obres com “La Família de Pascual Duarte”.

Sí que m’interessaria, i molt, si el dit senyor Cela fos un polític de professió.

Tant me fa, hi estigui o no d’acord, la visió de la societat o els pensaments personals de Pla.

I tant me fa quin era el capteniment personal de Bosch de la Trinxeria. Ens queda la seva obra.

Tant me fa que determinat poeta andalús fos membre del partit comunista. Els seus poemes m’interessen per ells mateixos i no perque ho digués un comunista.

Ni perque les narracions de Pla siguin d’un conservador al que alguns li volen carregar les tintes.

Observo de ja fa temps la tendència de molts lletraferits de casa nostra a mirar-se excessivament el melic en comptes de treballar per excel·lir en un ofici tan difícil com és escriure.

En el qual Pla, em sembla a mí, va treure matrícula d’honor.

[@more@]

Comentaris tancats a Novament Pla

Sant Vicenç del Bosc

Dijous vam començar les sortides de veterans. Ens vam retrobar bona part de la colla a la primera sortida. Amb els altres ja anirem coincidint, doncs sempre es dona la circumstància que un o altre té altres coses a fer.

Això de la retrobada sempre és ben agradós, menys quan hi ha algú que es pensa que és el primer català que ha estat, per exemple, a Praga, o al Canadà, a la Xina, o a qualsevol altre lloc, amb la condició, això sí, que sigui ben lluny d’aquí.

L’itinerari triat va ser a prop, en aquesta serralada tant rica i tan bella, i alhora tant propera a Barcelona, que sempre em fa témer per la seva existència.

El bosc, prenyat ja de tardor, semblava anunciar una bona florida de bolets. Alguns treien ja el cap, però d’espècies no comestibles. Les fulles seques al terra, fusionant el seu siena torrat amb ombra natural de la terra molla. Humitat alta, el sol del matí obrint-se pas, tossut, entre les brancades dels arbres.

Bosc, muntanya. Vida.

Vam agafar l’autobús que de Barcelona va a Sant Cugat passant per l’Arrabassada, i vam baixar a mig camí entre el coll i Sant Cugat. Pel camí de can Gordi vam anar fins al trencall de Sant Vicenç del Bosc, per veure les restes d’aquella ermita mil·lenària que dibuixen el perímetre del que fou aquella ermita i antiga parròquia.

Per corriols-per-definició vam anar a buscar la sortida cap el pi d’en Xandri, on ens vam aturar a contemplar l’aparent recuperació d’aquest magnífic i simbòlic, per als santcugatencs i excursionistes, de “pinus pinea”.

D’allà fins a Sant Cugat, i tren cap a casa.

[@more@]

Comentaris tancats a Sant Vicenç del Bosc

Marxa

Ahir, diumenge, vaig participar a una marxa social d’una entitat de la que en soc soci. És una marxa de les d’estar per casa. Per dues raons, perque com dic és només social, o sia que hi participen exclussivament socis de la entitat, i pel fet d’estar marcada amb més bona fè que no pas encert.

El lloc triat sí que va ser un encert i el dia hi va acompanyar, i força. Vam sortir d’una urbanització que hi ha un tros més amunt d’Arenys de Munt (i valgui el rodolí involuntari), vam anar fins la Creu de Canet i després, refent una part del camí d’anada, vam anar baixant cap a Arenys de Munt.

Val a dir que el bosc és molt i molt bonic, sobretot entre la sortida i la Creu de Canet, amb alzinar, suredes no explotades actualment –pel que sembla- amb alguns exemplars realment notables, castanyers a les zones més ombrívoles i humides i aquest pi mediterrani de verd indefinible i arrodonit de capçada que em dona la impressió de cercar les línies ondulades i suaus del rovelló, que tant bé s’hi troba naixent i creixent als seus peus.

Cada vegada em sembla descobrir-ho de nou.

Certament, les marxes son la pitjor manera de fer una excursió: pendent del plànol, de no errar el camí i de no vessar-la massa en els temps de recorregut previstos, massa coses passen per alt.

Tant se val, les marxes, tot i que sovint s’aprofiten per a donar a conèixer als forans una determinada contrada, son fetes amb una altra finalitat, com és obtenir o practicar uns coneixement cartogràfics, d’orientació, de regularitat en el caminar, etc.. Els aspectes competitius, que son els que menys m’interessen, son tota una altra questió que ens portaria a un munt d’anècdotes més o menys divertides, però que, alhora, també ens ensenyarien la cara menys agradosa.

Havent dinat, fent el cafè amb els companys, vaig opinar que potser valdria la pena no intentar de marcar-la millor, no tant sols per allò de que tot plegat queda a casa i lo bé que ens ho vam passar comentant els freqüents errors provocats per les deficiències del marcat –a més, està clar, dels errors propis- sino pel fet que vaig observar un bon avenç en els principiants, que ja s’adonàven d’alguns d’aquests errors.

Un nou mètode, potser, d’aprenentatge?

No el patentaria pas. Però tampoc en faria escarafalls, atès el bon humor i tarannà, de tots els intervinents, organització i participants. “Conditio sine quanon” per a qualsevol activitat col·lectiva.

Nota per a consum propi:

La tendinitis de la darrera vegada al taló dret no s’ha reproduït, tot i que el temps efectiu de la caminada, amb les anades i vingudes dels errors, va ser de quatre hores menys deu minuts. No obstant, al primer quart d’hora de camí em vaig notar una fiblada a l’altre taló que em va fer témer el pitjor, però que va anar desapareixent en el decurs de la marxa. Espero que no passi com l’altra vegada que, un dia després de la excursió em va començar a fer mal. A veure.

[@more@]

Comentaris tancats a Marxa